Conca-l'Alcúdia -"El repte 2011"

Divendres 22 de juliol

Poc més de les 14.30 hores, Domenech acudeix a ma casa per a acabar de preparar tot el material i demés aparells de les nostres montures. Em sorprèn quan observe que Domenech porta plàtans i uns sobres de sals per al líquid, el qual en aquell moment em sembla que tal vegada pot resultar innecessari – després observareu que no podia estar més equivocat-. Procedim a enganxar l’extrawheel –comunament anomenat “carro”- i amb l’acomiadament de la meua filla i la meua dona, marxem més contents que Gerineldo cap a l’estació del metro de l’Alcúdia on farem el primer trajecte en tren.
Una vegada en el tren –després de demostrar la nostra ignorància en el funcionament d’aquest nou servei el qual porta funcionant una muntonada d’anys- anem contant estació per estació fins acabar en el nostre destí: parada de Sant Isidre, a València.

Passada una hora després de la nostra eixida des de l’Alcúdia, devíem esperar a l’eixida del tren el qual a les 18.14 ens portaria a Conca. Doncs en aquestes dues hores i després de pegar voltes pels carrers de València, fem una parada en un bar per a menjar-nos els dos bocates de fuet que prèviament havia preparat jo mateix a casa. Les primeres dues cerveses de la ruta Conca-l’Alcúdia –a partir d’ara “el repte”-, van caure en aquest bar per tal de facilitar la ingesta d’aquest primer dinar de viatge. Per fi, a les 18.10 hores aproximadament i després de consultar Domenech al revisor del tren la característica de què viatgem amb bicis, procedim a ubicar-les en l’apartat de càrrega, moment en el qual destaquem les primeres qualitats de l’extrawheel per la facilitat de desmuntatge i transport.
Ubiquem les nostres posaderes als seients més propers possibles a la ubicació de les nostres benvolgudes montures i comencem el nostre últim trajecte en tren amb destí a Conca. Amb les primeres impressions i comentant les prèvies al que podria representar el repte, anàvem fent temps entre comentaris del perfil, les etapes, alguna que altra característica d’alguna de les viatjants que ens acompanyava al nostre vagó, i com no, el rodar fi d’aquest ferrocarril que pegava unes trompades en les vies que pareixia que en qualsevol moment anàvem a deixar la via i a seguir camp a través.

Bé, després de més de 3 hores apleguem a Conca i després d’assegurar-nos d’haver baixat tots els elements, comencem amb els llums encesos a buscar l’hotel que ens permetrà fer la primera nit. Prompte podem comprovar que l’hotel es troba un poc apartat de Conca, i afegit al vent de cara, als nervis, sensacions d’inseguretat, i més, comence a pensar: on m’he clavat?. Apleguem a l’hotel LM Ciudad de Cuenca, i comprovem el que ja havía comentat Domenech: un hotel molt nou, modern i amb bon servei. Deixem les montures -després d’haver llevat les alforges de l’extrawheel- en un lloc segur en l’aparcament soterrani, i pugem a la nostra habitació. Sense més pauses procedim demanar un sopar de degustació –hagueren pogut menjar 2 més amb la quantitat de menjar que ens serviren- que com no, fa caure les següents cerveses de la jornada.
Sense més preàmbuls, procedim a gitar-nos per tal de preparar els nostres cossos per a la primera etapa del repte, per cert, aquesta nit no vaig poder pegar ull.

Dissabte 23 de juliol

A les 7 del matí i després d’haver-nos preparat el recepcionista de l’hotel un café i un poleo, procedim a eixir de l’hotel cap a la ciutat de Conca la qual es trobava a uns 7 quilòmetres, els quals pel matí i amb la llum del dia, em van parèixer molt més curts. Emprenem els primers quilòmetres amb molta emoció..

Domenech -home de demostrada experiència en rutes de gran distància-, també mostrava una certa emoció i content en aquell repte que començàvem a iniciar.

Després d’algunes costeretes, apleguem a la catedral de Conca en la plaça. Només es podien observar als treballadors municipals arreglant els carrers i algun matiner fent els seus passejos per la ciutat. Evidentment, férem les primeres fotos en ruta.
A partir d’ací baixàrem a buscar la passarel·la que ens portaria a l’altre costat de Conca. Justament en aquesta vam conèixer a Bruno, un fotògraf de Galícia el qual ens va preguntar si ens podia fer algunes fotos creuant aquesta passarel·la, al qual i molt hàbilment, Domenech li va proposar el tracte de cedir els nostres drets d’imatge, per la foto feta per ell enviada per email, al qual aquest va accedir gustosament.

A partir, d’aquest moment procedirem a emprendre una de les dues cotes més dificultoses del perfil del repte. Amb quasi tots els trams a peu, comencem a pujar més de 300 metres d’altura enganxant el calvari de Conca. En alguns passos i corbes tancades, així com per la pendent i esglaons, ens obligava a alçar l’extrawheel -el qual portava Domenech- per tal de poder passar.

Després d’una llarguíssima pujada, apleguem a la cima on a més a més d’una vista panoràmica de tota Conca, ens trobem la imatge enorme d’un crist i al seu peu una verge, a la qual amb silenci, m’encomane per tal de què ens ajude a aconseguir amb èxit aquest repte que havíem acabat de començar.

A partir d’aquest moment, comencem per fi a rodar amb unes vistes magnífiques. Els primers camins transcorrien entre arbres i matolls seguint justament per la part més alta de la serra. Domenech començà a explicar-me quina devia ser la tònica de comportament per tal d’escometre amb èxit aquest repte. Explicant-me també, la necessitat dels plàtans i les sals abans esmentades. De seguida, fem una primera parada en ruta per tal de menjar-nos un d’aquells fruits que més tard tan important resultarien per a mi. En aquests moments, a banda dels forts vincles d’amistat que m’uneixen a ell, me’n vaig adonar de què portava al meu costat al millor company que podria portar en una ruta d’aquestes característiques–en alguns moments, com ja us relataré més endavant, fins i tot de dificultat física extrema-. Més endavant i amb la demostració del seu sacrifici i esforç, es guanyaria el títol de “sherpa-btt” per excel·lència. Continuant després d’haver vençut la primera de les cotes més altes del nostre perfil, va començar el que per a mi podria ser una de les rutes més majestuoses que he fet en la meua vida de betetero.  Seguint el track -el qual no sabíem si era fiable o no- i després d’una costera que en va obligar a tirar el peu de nou a terra, començàrem a trobar-nos amb boscos de pins molt alts amb carrasques i demés espècies. Envoltats per corbs, àguiles, falcons i déu sap quines aus més, ens endinsarem en el que pareixia una granja al mig de la serra, però prompte observarem la majestuosa estampa d’un grup de cavalls que fugien per davant de Domenech com si desitjaren acompanyar-nos en el transcurs de la nostra ruta.

Però només apenes passada una hora, anant totalment guiats i sense cap tipus de referència que aquell beneït track, ens topàrem directament amb un fenomen natural que almenys jo no coneixia, i que tampoc teníem constància de què el track anava a passar per aquella meravella. Es tractava de les torques. Uns forats immensos, alguns d’ells amb un diàmetre impressionant, els quals perfectes cercles com si els hagueren realitzat amb un compàs gegant. Va ser fantàstic que aquells que traçaren el track el feren coincidir amb aquestes meravelles. Seguirem fent ruta per més i més boscos, no hi havia pràcticament clars, i acompanyats d’un dia un poc nuvolós va fer que la satisfacció i el plaer de recórrer aquelles terres ens omplira totalment.

Nosaltres amb la informació del perfil i les distàncies entre les poblacions, erem conscients que a partir d’aquell moment ens esperava una punta de pujada, i per a després fer tot de descens cap a La Cañada del Hoyo. Doncs, sense fer-se esperar, prompte notàrem eixa punteta, la qual ens va fer baixar de nou de les nostres montures donat la seua forta elevació. Sabíem que aquesta costera era relativament curta, per tant anàvem comentant i fent metres, perquè sabíem que en acabar tindríem un descens que ens portaria a la primera població. Doncs per fi, començarem a baixar, però mai esperàvem allò que anàvem a trobar-nos: un descens per un camí que jugava de manera simètrica amb les corbes de nivell. El descens transcorria tot per boscos en un camí fons el qual es mantenia en tot moment entre llomes. Al nostre pas, un fum de  papallones alçaven el seu vol com donar-nos la benvinguda a aquells paratges. Mentre les rodes de les nostres benvolgudes montures deixaven testimoni del nostre pas per aquells camins, es podien sentir els nostres crits d’emoció, o de alguna altra cosa, com els d’uns Arapajoes festejant un gran esdeveniment.

Després d’un llarg descens, apleguem per fi a La Cañada del Hoyo, lloc on les nostres panxes es veurien aprovisionades amb dos bocates i les primeres cerveses del dia.

Seguint algunes planures i granges, començarem a pujar una altra costera fins a Carboneras de Guadazaón, poble pel qual passarem sense pausa per a escometre el nostre objectiu per a dinar: el poble de Cardenete. Gaudint d’alguna pujada que altra i amb prou de ganeta apleguem al mesó de la Rebotica, un restaurant de la guia Michelin i amb un fum de premis Repsol, etc. LLoc on compartim amb la desdita d’un cabritet la celebració del motiu del repte.

 Amb el desig de només acabar de dinar anar a buscar una ombra digna de reposar aquell banquet, procedim a pegar pedalades i observant com se’ns tirava damunt el temps, decidim prosseguir el nostre camí sense pausa per aplegar  el més aviat possible al final de la primera etapa: Camporrobles. Després de passar per la presa de Villola i la zona del pantà –en la qual unes extranyes mosques t’unflaven a picotades o mossos, tan se val- el track el qual fins ara havia sigut pràcticament perfecte, ens endinsà en una trialera cap a Enguidanos que va fer que Domenech demostrara amb l’extrawheel una destresa i potència digne del mateix Aníbal Barca. També ens va sorprendre la gran resposta d’aquell aparell que arrastrava Domenech amb les alforges plenament farcides. Però com ja prèviament havíem observat i estudiat en el perfil, sabíem que anàvem a trobar-nos la pitjor de les costeres, però mai pensàrem que es podria tractar d’una costera tant llarga i dura. Les corbes es repetien sempre amb el mateix pendent, era com un mal somni en el qual estàvem condemnats a sofrir el càstig d’una estranya penitència per la qual deuries arrastrar a peu la teua bici de per sempre. Després d’ aproximadament 6 quilòmetres tallant les corbes de nivell perpendicularment i remuntant uns 450 metres d’altura, li vaig implorar a Domenech que necessitava un d’aquells plàtans que tan poqueta importància li vaig donar al començar la ruta. Férem una parada i asseguts en uns blocs de pedra, ens menjàrem un d’aquells fruits i beguérem d’aquelles beneïdes sals –que també s’estaven acabant-.

Per fi, aplegà el descens que ens va portar a la Cañada, un poblet d’un carrer i unes quantes cases, en el qual trobàrem un lloc per a fer-nos unes coca-coles, que semblaven el millor dels brebatges. Sense molt tardar i a apenes 6 quilòmetres de distància del nostre destí final d’etapa, com si d’una gran ruta es tractara, procedirem a fer entrada per fi a Camporrobles després de més de 12 hores pedalejant. La mescla entre satisfacció, autosuficiència i al mateix temps cansanci i esgotament, va fer que en aplegar el meu company i jo a la Casona –lloc on soparíem i faríem nit- ens donàrem un abraç en signe del primer objectiu complit i el sofriment que havíem passat.

          

          

   

Diumenge 24 de juliol

Ja pel matí, després de passar la nit en la Casona i haver tingut un sopar de primera, ens despertàrem amb sorolls entremesclats dels pardalets i d’uns sons rítmics –oh,oh,oh,oh, nyiqui, nyiqui, nyiqui - d’una fèmina que es podia escoltar fins i tot al passadís de tot l’hostal. Desdejunàrem i procedírem a escometre el camí cap a Las Casas i Utiel. 

El camí primerament per unes planícies -amb borregos i alguna que altra burreta-, es va endinsar cap a una serreta la qual ens va fer que gaudirem d’unes costeres i baixades entre pins i camps, alguns dels quals estaven plens d’adob amb milers i milers de mosques –esta vegada eren de les mosques comuns- que ens acompanyaren una llarga estona fins que començàrem a baixar cap a Las Casas per a després amb l'ingeni de Domenech, en un res i no res, aplegàrem a Utiel, on jo vaig reposar aigua per a seguir el nostre camí. Planejant per les vinyes amb una ruta totalment excursionera, aplegàrem a Requena, on com no, ens menjàrem uns bocates d’embotits –i cervesa, clar- de la terra, que donarien si cap, més fluïdesa i alegria al nostre anar per la ruta. 

En eixir de Requena anàrem de cara al Rebollar. Zona de camins i alguna costera, però del Rebollar a Bunyol, el camí era un continu pujar i baixar, el qual amb pense jo les ànsies de vore que ens aproximàvem a terres riberenques, em va provocar una crisi de forces –de Domenech no comente res, ja que fins i tot portant el carro, tenia més forces que el Gormiti Rocatauro-. Ja en Bunyol, ens férem una coca-cola i aprofitàrem per vore l’eixida de la F1. 

Seguint en alguns moments el track, i en altres les improvisacions de Domenech, aplegàrem a Turis pels millors llocs possibles. Poc a poc seguint de cara a Turis, jo vaig recuperar els ànims i les forces, i seguint amb les improvisacions de Domenech, ens va fer aplegar ràpidament a Montserrat i després a Montroi, on ens menjàrem un plat de paella que ens va omplir les reserves nutricionals al 120%. I per fi, observant les dimensions del desastrós incendi de la serreta de Montroi, continuàrem cap a casa pel riu magre fins a Carlet i continuant pel carril-bici entràrem triomfants a l’Alcúdia on els nostres caps pensaven: ..en algun moment ha segut dur...però, que prompte ha passat... l’objectiu de conviure ambdós amb només la lleial companyia de les nostres montures i amb l’assessorament silenciós continu de les nostres ments havia estat complit. El repte Conca-l’Alcúdia, quedaria desat de per sempre en els nostres cors.